Fructuós Canonge

Por la historia de Barcelona han pasado muchos personajes singulares, de esos cuya vida es un cúmulo de anécdotas y hechos sorprendentes. Uno de ellos es Fructuós Canonge i Francesch (1824-1890), alias el Gran Canonge o el Merlín español. Fructuós nació en Montbrió del Camp, de donde se marchó a los siete años huyendo de la miseria. Instalado en Barcelona, se dedicó a diversas ocupaciones antes de montar en la plaça Reial un puesto de limpiabotas cuyo rótulo todavía hoy se conserva.

Después de cumplir condena como presidiario en Cuba por saltarse un toque de queda, regresó a Barcelona, donde poco a poco se fue haciendo famoso por su sentido del humor, sus excentricidades (se comía el betún con pan para demostrar que era de excelente calidad) y sus trucos de magia (sacaba cigarros de detrás de la oreja de cualquier transeúnte y chafaba huevos en los mercados para sacar de dentro, ¡oh, milagro!, una moneda de oro).

Tras debutar profesionalmente en 1858 en el teatro de los Camps Elisis del paseo de Gracia, se convirtió en uno de los magos más famosos de su tiempo y recorrió Europa y América de actuación en actuación, cosechando aplausos y elogios. Se le abrieron las puertas de los mejores teatros y hasta de los palacios, y llegó a actuar ante Isabel II, Amadeo de Saboya y Alfonso XII. Estos reyes le cargaron de títulos (como la orden de Carlos III) y de medallas (entre ellas, la Gran Cruz de Isabel la Católica) que lucía orgulloso tantas veces como podía.

Para saber más sobre Fructuós Canonge, no te pierdas la web que un descendiente suyo ha creado (clic). Ah, y si puedes, no dejes de pararte a observar su retrato pintado en el pas de l’Ensenyança y la placa de su puesto en la plaça Reial (“Limpia Botas Canonge”).

7 comentarios to “Fructuós Canonge”

  1. emilio gimenez canonge Says:

    gracias por recordar a mi antepasado fructuoso canonge gran artista y mejor persona mi abuelo juan canonge balsells sobrino suyo me conto muchas cosas de su tio residiamos en el pueblo seco barcelona.aparte de la web que diseñe para canonge hice un cortometraje de la vida de canonge disponible para ver en la biblioteca de la filmoteca de barcelona.gracias

    • Sebastian Mollo Says:

      Emilio,

      Yo soy descendiente de Sabina Mitjavila y Degá, hija de Jaime Mitjavila y de Teresa Degá. Sabes si tienen alguna con Maria Degá la esposa de Fructuoso Canonge?

      • emilio gimenez canonge Says:

        sebastian: estoy muy interesado por la vida de maria dega pues ella es parte impotante del exito de fructuoso canonge tengo una foto de ella con canonge dejo mi meil para poder contactar con usted mi meil 1940@telefonica.net espero su mensage emilio gimenez canonge

  2. Almagus Says:

    hola, soy um magocito portugués y tuvo mui gusto en conocer sus fotos y excelentisima familia. Pienso que senor Canonge, su predecessor, fue de grande importancia para el desarrolo de la magia artistica en la peninsula iberica, pues conjunto con Partagaz há influenciado los mejores profesores del ilusionismo en Portugal, Muitas Graças. Salud.

  3. bernat parés Says:

    Buenas, pues Fructuoso Canonge era cliente de la tienda que ahora tienen mis padres, la “Herboristeria del Rei”, una tienda con 190 años de antigüedad. Se dice de él que se dedicaba a dibujar animales horrendos para el niño de la casa y le decia que los habia conocido en persona. Os dejo nuestra web: http://www.herboristeriadelrei.com

  4. Xavier F. Nogués Says:

    Xavier F. Nogués
    gener 13, 2015
    És possible que aquesta història pogués referir-se a Fructuós Coanonge?
    La meva avia que era de Riudecols, hem va lleixí uns escrits que havia elaborat de jove, a partir de les explicacions que la seva mare l’hi havia dictat :
    “Per la festa major va actuar en els jardins d’Euterpe un gran Mag i Prestidigitador, famós mundialment i que donava la casualitat que es deia que era fill de Montbrió del Camp.
    A les vuit de la tarda començava l’espectacle de Màgia i Prestidigitació. En contra del que era costum, aquest segon dia de festa major no hi hauria ball i, s’havia avançat l’horari dels espectacles forts del segon dia per tal de facilitar l’assistència de la mainada. El senyor rector va proclamar al quatre vents que aquests tipus d’espectacles son bons i aptes per a tots els públics i no el ball que no deixa de ser l’espurna del dimoni.
    A les set, per entrar “al terpe”, ja hi havia una cua que arribava al carrer i, una altre cua per comprar les entrades per les persones d’altres pobles que no tenien entrada d’abonament de les festes.
    Ple l’espai del “Terpe” de gom a gom, amb l’escenari tapat per un teló de cortinatges, el cort encongit dels espectadors i un dels ajudants de la taquilla passejant per les primeres files amb una canya per fer callar la canalla, va començar a obrir-se el taló. Un cop retirades les cortines, un jove de la comissió de festes va anar apagant les llums de la sala, només restava il·luminat l’escenari, tot buit si exceptuem una rècula d’espelmes enceses, una petita taula a la part dreta i un bagul vermell a la part esquerra. Varen començar les notes d’un vell vals. Segurament la música procedia d’una placa de baquelita enregistrada i reproduïda en un antic gramòfon. En un moment, l’escenari es va emplenar de fum i també, en dècimes de segons, es va aclarir el fum i en mix va aparèixer el gran prestidigitador: Un personatge d’estatura més alta que la normal, ni prim ni gros, de tipus atlètic, vestit d’esmòquing, amb una capa de color blau marí amb el forro vermell llampant. Duia una txistera més alta que les que s’acostumen a portar en les grans solemnitats, axó li donava un caire majestuós i reverent. Saludà el públic amb un petit aixecament torçat de txistera, tot dient amb un perfecte català, però, amb un petit deix afrancesat en la pronunciació de les erres:- Madones i cavallers, sereníssimes autoritats eclesiàstiques, civils i militars. Senyores i senyors. Respectable públic, nens i nenes, és un gran honor a la meva persona poder actuar davant d’aquest distingible auditori situat en aquest bell jardí de tarongers. –Referent a aquest episodi, alguns vells de Riudecols explicaven que un cop el mag va acabar de pronunciar la paraula tarongers, tot el “Terpe” quedà a les fosques i immediatament s’encengueren totes les llums de petroli i, amb gran admiració de tots els assistents, els plàtans que bordejaven el pati de cadires dels jardins Euterpe s’havien convertit en esplendorosos tarongers amb branques plenes de taronges que casi tocaven a terra.
    El públic no se’n sabia avenir, va tardar uns segons a reaccionar abans que esclatés amb uns grans aplaudiments.
    El mag, aixecant el braç amb la txistera en la ma dreta per tal de demanar silenci i, en l’altre ma, portant una vareta màgica de l’allargada d’un bastó de passeig, assenyalà els tarongers amb la vareta i digué, -Veig que aquest any els vostres tarongers dels jardins Euterpe han donat una bona collita, abans de continuar l’espectacle farem un recés per tal de poder menjar i collir les taronges que os apeteixin.-
    La quitxalla de les primeres files, sortí corrent dels seients dirigint-se a les branques més baixes dels tarongers. De mica en mica tot el públic havia abandonat els seients per collir i menjar aquelles vistoses taronges.
    El mag, tornà a parlar des de dalt de l’escenari i amb veu potent digué:
    – Respectable públic, per tal de poder continuar l’espectacle, on veuran coses encara més meravelloses, hem de mantenir els jardins Euterpe nets i per aquest motiu he encarregat als empleats de la sala que els hi reparteixin borses de papers per guardar les pells de les taronges i al mateix temps puguin emportar-se les taronges que desitgin a les seves llars.- Les taronges estaven al punt de maduració, tenien la pell fina, costaven poc de pelar amb les mans i, els grills eren compactes i al mateix temps sucosos. Després de ben bé un quart d’hora, el mag continuava mantenint la vareta màgica aixecada amb la ma dreta, movent el braç per tal d’assenyalar les diverses zones ocupades pels tarongers. Amb veu greu però forta es dirigí al públic tot dient : – Estimat públic, tornin als seus seients i continuarem l’espectacle amb un nou número-.
    Dit axó,amb molta rapidesa va fer rodar la vareta màgica donant voltes amb el braç i dient amb forma solemne: -Fugiturus fugam facere!!! – els tarongers varen desaparèixer del “terpe “ i els seus llocs varen tornar a ser ocupats pels plataners de sempre. El públic no sabia el que li passava, aplaudia, cridava, aixecava les mans dirigint-les a l’escenari… Tot era un bullici desenfrenat d’un públic que no sabia com creure’s el que estava veient.
    Alguns vells del poble, havien sentit explicar als seus pares que, el capellà que hi havia assistit amb la majordona, la seva primera reacció fou pujar a una cadira i des de aquesta altura començar a beneir en totes direccions com s’acostuma fer en la benedicció del terme, (no fos cas que es tractés d’un fet diabòlic).
    Poc a poc, el públic va anar ocupant els seients. Tots encara miraven amb direcció dels plataners on feia un moment que encara hi havia tarongers. No s’explicaven aquell prodigi i, més estrany encarà, en les borses de paper continuaven les tarongers que havien collit d’uns arbres inexistents en aquell moment. La gent s’anà asseient i poc a poc torna la calma. Es corregueren les cortines de l’escenari i, un dels organitzadors de la festa major, sortí pels cortinatges de l’esquerra anunciant: – Senyores i senyors, després d’aquest gran número, farem uns minuts de descans per donar temps a la recuperació mental del Gran Mag, mentre tant, poden continuar menjant les taronges que han recollit, però, cuidant de guardar les peles a la bossa de paper, moltes gràcies.

    Al cap de deu minuts, una veu que sortia de l’escenari anuncià que immediatament es reprendria l’espectacle. Tothom ocupà ràpidament els seus seients, esperant amb delit el proper número. S’obriren les cortines i, sol en mig de l’escenari, va tornar a aparèixer la solemne figura del gran prestidigitador. Aquest cop va requerir, entre el públic, un voluntari que volgués pujar a l’escenari per col·laborar en el proper número. Amb aquella veu de baix abaritonat, va advertir: – Am permís de les dames sufragistes, la persona voluntària per aquest número ha d’ésser un cavaller, doncs, si es tractes d’una dama, l’espectacle que veurem a continuació podria ferir la sensibilitat del respectable-
    La gent va quedar una mica perplexa. No acabava d’entendre que volia dir aquell gran mag amb totes aquestes paraules.
    Immediatament s’aixecaren cinc voluntaris, el mag els requerir a pujar a l’escenari i demanà un fort aplaudiment per aquells intrèpids resoluts. Només dos dels voluntaris es quedarien a l’escenari. El gran mag, després que a cada un dels voluntaris el mirés fixament els ulls, els imposes la ma dreta damunt el cap i murmurés unes paraules intel·ligibles, va triar el Xisco de cal Manxó, pagès d’uns 50 anys, casat i amb dos fills. I també va fer quedar com ajudant el Pep de cal Garrell. Tot el públic estava pendent d’aquells tres personatges. Un, el Mag, personatge enigmàtic i imprevisible, l’altre, el Manxó del carrer de dalt, un bon jan del poble de caràcter pacífic i de poca parla que segurament seria la víctima del joc i, el jove Garrell, disposat a ajudar i fer el pallasso.
    Seguidament, el Gran Mag va anunciar, – Senyores i senyors, dames i cavallers, estan apunt de contemplar l’extraordinari número de prestidigitació que, després d’avui, difícilment el podran tornar a veure. Degut a l’enorme concentració mental i visual i, al desgast neuronal que comporta, aquest número, només el puc realitzar un cop a l’any. El repetiré el proper any a Austràlia, després al Japó, la Xina, Mongòlia, Rússia, la Seca, i la Meca.-
    I dirigint-se al Pep de Cal Garrell li digué, – Vos m’ajudareu a aguantar el cortinatge que aparà la ràpida transformació del vostre conveí.-
    Després, dirigint-se al Xisco Manxó, més o menys li digué:
    -Vos sereu subjecte actiu d’una transmutació, canviareu cap a un altre naturalesa propera a la vostra persona, però sense que axó us afecte quelcom òrgan vital ni cap sentit corporal. Si teniu familiars entre el públic, aprofito per advertir-los-hi que, el que veuran pot ferir la sensibilitat i fer patir a amics i parents, però res els ha de preocupar, sigui el que sigui, passi el que passi, prego que conservin la calma, que tothom estigui tranquil, doncs, una cosa molt diferent pot resultar el que es veu i el que en realitat és.-
    Un cop dit axó, el mag agafà per un extrem de la punta de dalt, aquell cortinatge de color vermelló fosc i, indicà al Pep del Garrell que fes el mateix amb l’altre punta, situant el cortinatge de manera que formés una cortina tibant que tapava el Xisco Manxó fins els peus, sense que el públic podes veure el moment de la transformació.
    A continuació el mag va anar apagant, una per una, les candeles situades en una espalmatòria múltiple. A mesura que les candeles s’anaven apagant, s’anava enfosquin l’escenari. Quant només va quedar encesa una candela, tot l’escenari presentava una gran
    penombra. De forma borrosa s’endevinaven les figures del mag i del Pep Garrell i, en prou feina es podia distingir el cortinatge que amagava el Xisco Manxó. En aquest ambient tenebrós, el Gran Presti, mentre aguantava la cortina amb la ma esquerra, aixecà verticalment la vareta màgica amb la ma dreta i, mentre la feia rodar com un molinet, amb veu forta però fosca digué:- Converti asinus fremitum!! –
    En aquell mateix moment, es varen encendre totes les candeles de l’espalmatòria, va caure el cortinatge que sostenia el mag i el Pep i , amb tot l’escenari il·luminat, va aparèixer la figura del Xisco Manxó, però, amb el coll i el cap amb forma d’assa de llargues orelles. Obria la boca ensenyant unes grans dens de ruc i deixava anar uns esfereïdors brams d’assa – Aaaaaaaa, aaaaaaa, aaaaaa.-
    Tothom va quedar glaçat d’espant, els fills del Xisco varen corre ràpidament fins davant l’escenari plorant i cridant – Pare, pare, pare !!! –
    La dona del Manxó també es va acostar a la boca de l’escenari, però amb més lentitud que els seus fills degut a l’envergadura del seu cos, gros i cames curtes. Abraçant-se al seus fills, plorava cridant – Xisquet meu, que tant fet, que tan fet!!!- mentre tant el marit, transformat en centaure invertit, obria aquells ulls grossos de ruc mirant els fills i la dona sense parar de bramar. Aaaaaaa, iiiiiii!!!. Aaaaaaaa, iiiiiii!!!.”

    De l’espectacle, només s’havien recopilat aquests dos increïbles números. Tampoc se sabia com es va solucionar el pas de la transmutació de cap de ruc del Xisco Manxó a la normalitat. Suposem que tot devia acabar bé, doncs, la meva avia recordava que la seva mare li va explicar que , un cop acabat tot l’espectacle, la gent, contenta i emocionada, va començar a sortir del “Terpe”, portant bosses i coixineres amb taronges, inclòs alguna dona, portava la manteleta en forma de farcell ple de taronges, però, un cop el públic anava sortint de la sala, al primer esglaó que baixa, al costat del lledoner, l’encanteri s’esfumà i totes les taronges van desaparèixer.

  5. Juan de Dios Marcelo Says:

    Este episodio,unpoco variado, tambien lo oí por boca de mi abuelo, guardiacivil destinado en Riudecols.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: